Helen Adams Keller
Hola a tots i a totes els i les que formeu part de la ZER Helen Keller. Pels que no em coneixeu, vaig néixer el 27 de juny de 1880 a Tuscumbia a l'Estat d'Alabama (Estats Units).
En els meus primers mesos de vida era una nena sana i amb una bona salut; a l'any vaig començar a caminar, escoltava i parlava sense dificultats. Però amb dinou mesos vaig caure malalta amb el que els metges anomenaven en aquell moment "la febre del cervell" i que ara s'anomenaria meningitis.
La meva família es pensava que em moriria però la febre va començar a disminuir tot i que no tot van ser bones notícies, ja que de cop i volta no reaccionava quan sonava la campana del sopar o quan el meu pare o la meva mare passaven la seva mà davant dels meus ulls. En aquell moment, la meva família es va adonar que m'havia quedat cega, sorda i muda.
Aquesta situació va fer que la relació entre la meva família i jo canviés, ja que el meu caràcter va empitjorar fent que m'enfurismés amb facilitat a causa del fet que em notava diferent i sentia que ningú de la meva família m'entenia. Vaig viure amb aquestes circumstàncies fins als set anys. Aleshores, la meva família va decidir portar-me a un metge especialista i els va recomanar que m'enviessin a l'Institut Perkings (era una escola per a cecs a Boston).
Quan vaig arribar a l'Institut Perkings em van presentar a la meva futura professora, Anne Sullivan que era una exalumna de vint anys que havia superat gairebé al complet la seva discapacitat visual.
El març de 1887, vam marxar a viure juntes i ella va ser la persona que em va ajudar a controlar el meu mal geni i la que em va ensenyar a llegir i a escriure amb l'alfabet manual tàctic i amb el mètode braille. Al principi, em va ensenyar a comunicar-me a través de lletrejar paraules amb la meva mà; després, amb el pas del temps, vaig aprendre a formar frases i lletrejar amb el mateix procediment algunes paraules i verbs.
Amb gran esforç i constància, l'Anne Sullivan em va ensenyar a participar en converses a través de lletrejar paraules a les mans i amb el temps vaig aprendre a llegir; tots aquests avenços els vaig fer en aproximadament un any de treball. Per això, davant d'aquests progressos vaig començar a rebre classes d'aritmètica, botànica... Aconseguir expressar-me i comunicar-me amb els altres em va ajudar a canviar el meu caràcter fent que ara fos una noia més amable i raonable.
El maig de 1888, jo volia aprendre a parlar i per això amb l'Anne vam marxar a l'Escola de Sords d'Horace Mann on a través del mètode de Tadoma vaig aprendre a parlar i a imitar la forma i la posició de la llengua de Sarah Fulder, la professora que vaig tenir allí.
L'any 1894, amb catorze anys vaig ajudar a dos doctors en la creació d'una escola per a sords a Nova York conjuntament amb l'Anne Sullivan.
Un dels meus somnis era arribar a la Universitat i el 1900 ho vaig aconseguir, sent la primera persona sorda i cega que arribava a la Universitat. L'any 1904, em vaig graduar en honors a la Universitat de Radcliffe. Per altra banda, va ser la primera vegada que vaig parlar en públic en l'exposició de San Luis.
Després, vaig afiliar-me al partit socialista fet que va provocar grans crítiques per part dels periodistes que creien que no podia analitzar objectivament la política a causa de la meva discapacitat. En aquest període, també em vaig dedicar a fer xerrades i conferències al llarg de tot el país on contava les experiències personals que havia viscut al llarg de tota la meva vida.
L'any 1916, em vaig unir a organitzacions contra el racisme decidint així abandonar el partit socialista.
El 1918, vaig fundar l'organització Helen Keller International que es dedicava a la investigació sobre la visió, la salut i la nutrició.
Diversos escriptors i directors han fet algun documental i/o pel·lícula sobre la meva vida.
La meva millor amiga, Anne Sullivan, va morir l'any 1936 fet que va provocar que em sentís realment cega i sorda, ja que la meva mestra i la meva amiga ja no hi era per ajudar-me i m'havia deixat sola. Tot i això, a poc a poc, vaig comprovar que la vida continuava i que no podia enfonsar-me perquè una persona molt important ja no hi fos. A partir del 1937 i fins el 1957 vaig anar recorrent diferents països del món per explicar la meva vida a l'altra gent.
El 1961, em van aparèixer els primers vessaments cerebrals que em van obligar a retirar-me de la vida pública.
L'any 1964, vaig acudir a la cerimònia on em van atorgar la Medalla Presidencial de la Llibertat.
L' 1 de juny de 1968, amb vuitanta-vuit anys vaig morir. La meva llum s'havia apagat però a la pràctica estava més viva que mai perquè sense adonar-me'n, mentre estava viva, havia ajudat a molta gent que estava sorda, cega o muda a tirar endavant i llançar-se a la piscina, ja que si tens un somni has de lluitar per ell fins a aconseguir-ho perquè res és impossible en aquesta vida.